Relació dels diaris amb el context tecnològic

La Veu de Catalunya

La Veu de Catalunya fou el diari representatiu de la ideologia de la Lliga Regionalista, el seu director era Enric Prat de la Riba, i gaudí d’un gran èxit, sobretot a principis del segle XX. Un dels motius de la bona marxa del mitjà fou que comptava amb la col·laboració de multitud d’entesos i intel·lectuals de la societat catalana, la qual cosa  provocà un tiratge d’uns 20000/25000 exemplars diaris. Els seus redactors més representatius foren: Eugeni d’Ors, Josep Carner, Francesc Cambó, Ildefons Pujol, Ferran Agulló etc. Per anomenar-ne als més importants. Tot i això el prestigi del diari no es devia tan sols a comptar amb un bon personal de redacció sinó que es devia a un fons més complex.

En primer lloc cal destacar la seva portada, que era la primera imatge que tenien els lectors dels exemplars. A la part superior sempre apareix el títol “La Veu de Catalunya” acompanyat d’un símbol que es pot interpretar com l’escut. La publicitat hi té una forta presència dins d’aquesta primera pàgina arribant al punt de superar la informació general. Ja en el seu interior presenta una divisió textual en cinc columnes. Els continguts que presenta són merament polítics, culturals, d’espectacles, publicitaris i sobretot de conflictivitat obrera.

Pel que fa a la publicitat, era una manera molt eficient de finançar el mitjà de comunicació. Les bases del diari per assolir fons eren els diners recaptats per les seves publicacions diàries, i d’altra banda el de les recaptacions per publicitat a les seves pàgines.

En referència al disseny de les pàgines, va anar variant amb el pas del temps. De l’any 1888 al 1917 el diari estava composat per un nombre de pàgines comprés entre quatre i setze a sis columnes. L’any 1917 la seva extensió es va reduir a dotze pàgines i el nombre de columnes a dues. En el període del 1917 al 1923 el diari estava composat per cinc pàgines. El 1923 la publicació estava format per vuit pàgines. Deu anys després es retornà a les dotze pàgines i a les cinc columnes, com s’exposa anteriorment.

Per últim, cal destacar que la tipografia del diari La Veu de Catalunya era d’un tamany bastant reduït, la qual cosa dificultava la seva lectura. Les notícies estaven estructurades en un gran titular i a continuació un gran conjunt de text en aquesta topografia tant petita. Tant titulars com el text eren de color negre i les publicacions careixien d’imatges.

La Lucha

La Lucha fou un diari de caire obrer, caracteritzat per les seves protestes envers els patrons i les opressions als obrers. El seu director fou Marcel·lí Domingo, una persona representativa políticament parlant i molt coneguda a la seva època. Va arribar a ocupar càrrecs com per exemple el de ministre durant el període republicà. Tot i aquest aspecte, la seva tirada i repercussió va ser menor que la de La Veu.

El diari obrerista va comptar amb la col·laboració de persones reconegudes de la època com Lluís Companys, Miguel de Unamuno, Pablo Iglesias, i evidentment Marcel·lí Domingo. Les personalitats que hi apareixien compartien la característica d’ésser d’esquerres, tant en tendència socialista com catalanista.

En referència a la seva portada cal destacar que a la part superior hi trobem el seu títol “La Lucha” en  majúscules i tipografia senzilla i clara. Hi predomina la informació per sobre de la publicitat en aquesta pàgina, a diferència de la Veu. Pel que fa al nombre de columnes de les seves pàgines ofereix la informació en sis columnes, excepte en rares excepcions.

Per últim, en referència a la tipografia i l’estructura de les notícies és similar a La Veu. Hi predomina el model de titular i gran quantitat de text amb absència d’imatges. D’altra banda també és destacable el tamany de la seva tipografia, que és de dimensions reduïdes, la qual cosa dificulta la lectura fluïda per part dels seus lectors.