Relació dels diaris amb el context social

L'auge del sindicalisme i el pistolerisme a Catalunya

Entre els episodis socials més notables en l’agitada capital catalana del primer terç del segle XX destaca l’inici del pistolerisme enquadrat, d’una banda, en la Confederació Nacional de Treball (CNT) i, de l’altra, en el Sindicat Lliure, d’influències dretanes i patronals sota la protecció de la policia de Barcelona.Aquesta ‘lluita’, que va tenir el punt d’inflexió mes important entre 1917 a 1923, acabà amb moltes vides, tant d’un bàndol com de l’altre.

El moviment obrer va perdre en aquest enfrontament armat més d’un centenar de treballadors, entre els quals destaquen alguns dirigents de renom, com Francesc Layret i Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Alhora, també foren assassinats alts directius de la patronal al costat d’altres industrials, contramestres, encarregats i capatassos, membres de sometent, del Sindicat Lliure i funcionaris d’ordre públic. Els morts i ferits s’arribaren a comptar per centenars. No hi havia dia que els carrers de Barcelona no es taquessin de sang. En definitiva, els anys del pistolerisme foren uns temps de gran conflictivitat social i política emmarcada en una monarquia constitucional feble i desorientada i en una Catalunya –la de la Mancomunitat– que iniciava el seu projecte autonomista.

Es considera, històricament, que el pistolerisme s’inicia a Catalunya a finals de 1917. Però ja abans hi existien precedents violents. Per exemple, el 4 de desembre de 1913, quan la CNT es trobava encara desarticulada des de la seva prohibició el 1911, tot

just fundada, va ser assassinat a trets l’obrer del ram de l’aigua Camil Piqué, que havia abandonat un sindicat independent per entrar al sindicat catòlic.

La CNT va dirigir a Catalunya la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917, quan en els enfrontaments entre exèrcit i vaguistes a Barcelona hi va haver 33 morts i a Sabadell 10. Aleshores, el govern va ofegar el moviment revolucionari amb el suport de la força militar i la CNT va ser perseguida durament. Un any desprès, la CNT va canviar d’orientació, ara el més important era crear un sindicat únic i d’acció directa. Més tard, aquest objectiu es van veure complerts amb la vaga de la Canadenca (on es va paralitzar pràcticament l’activitat econòmica i es va veure la força de la CNT). 

El protagonisme d'aquests anys va proporcionar a la CNT un creixement espectacular. Es va iniciar aleshores una etapa de confrontació social que la crisi econòmica de la postguerra va agreujar. Dins la CNT, la divisió entre els elements possibilistes i els partidaris de la revolució es va accentuar. Uns quants homes armats que actuaven en nom de la CNT van començar a atemptar contra patrons i obrers. Els patrons, per la seva banda, van organitzar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals i, més tard, els Sindicats Lliures, van mantenir la tàctica terrorista. Els pistolers de la patronal actuaven amb el suport dels governadors civils i de la policia. Tot plegat va culminar en una intensa repressió contra el moviment obrer i els dirigents sindicals.

Audiovisuals relacionats

La Veu de Catalunya

La Veu de Catalunya era conegut pel poble com La Veu. Va néixer el gener de 1891 i s’encarregava, bàsicament, d’aspectes polítics i literaris. Va ser fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. Desprès de deu anys de la seva existència es va convertir en un òrgan polític que defensava el programa polític de la Lliga Regionalista. Durant aquest temps va assumir la direcció Enric Prat de la Riba , però aviat el diari va ser suspès per un escàndol en la publicació d’un article signat per aquest. Va ser a partir d’aleshores quan els lector d’aquest diari rebien a casa El poble català que era en realitat La veu. La Veu de Catalunya va adquirir diversos nom, per evitar així la seva prohibició (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent).

Un grup de militars va assaltar la redacció de ¡ cu- cut! al novembre de 1905. Aquest fet va ser l’inici del procés de repressió del català. Això va donar lloc a la creació de Solidaritat Catalana, qui triomfaria a les properes eleccions, i a la llei de jurisdiccions.

Aquest era un diari dirigit per a les principals esferes burgeses del moment. L’obrerisme català no es sentia pas identificat amb aquest diari, ja que La Veu mostrava, únicament, una versió ‘oficiliasta’ propera a la patronal sindical. 

La Lucha

Diari dirigit per Marcel·lí Domingo, òrgan del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, quan aquest es fundà.

Editat en castellà, publicà articles i notes informatives en català. La Lucha va ser fundat   a Barcelona l’any 1916 i tingué una vida molt accidentada, fins el 1919, que deixà de publicar-se. En foren redactors Lluís Companys, Joan Comorera i Francesc Aguirre. Inserí articles de Miguel de Unamuno, Pablo Iglesias i altres escriptors socialistes i obreristes del moment. El principal articulista fou el director, Marcel·lí Domingo, que menà dures campanyes contra la monarquia i el govern espanyols. Des d'aquesta publicació preparà l'ambient per a la vaga revolucionària de l'agost del 1917 a Espanya, per la qual fou empresonat, malgrat que era diputat de Les Corts. El diari no feia cas de la censura prèvia llavors establerta i, suspès governativament, fou editat en forma clandestina. Marcel·lí Domingo hi publicà, a més del famós Soldados, altres articles, com ¿Qué espera el rey?, Eso no es poder civil, En la pendiente i El yunque y el mazo, etc

Pel que fa als fets de La Canadenca, donada la seva tendència obrerista i reivindicativa La Lucha es va seguir de forma detallada la vaga de la fàbrica barcelonina, presentant les millores laborals aconseguides com un triomf de la classe obrera.