La Veu de Catalunya
La Veu de Catalunya, com a mitjà afí a la Mancomunitat, va desenvolupar un paper cabdal en la defensa del patrimoni cultural català. I és que tot i que l’estil de redacció periodística i la línia editorial estaven encarades cap als estaments conservadors de la burgesia, que en aquell moment experimentaven una clara majoria front dels petits sectors socials progressistes, el fet de que l’idioma de la publicació fos el català ja era tota una declaració d’intencions.
Tanmateix, La Veu de Catalunya va esdevenir el mitjà més proper al posicionament dels intel·lectuals i pensadors més importants de Catalunya d’aquell moment, molts dels quals van col·laborar-hi. Narcís Verdaguer i Callís, creador del diari i portaveu de la Lliga, el crític literari Manuel de Montoliu, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i els escriptors Josep Carner, Josep Pla i Eugeni d’Ors són alguns exemples de personalitats culturals catalanes que col·laboraren amb La Veu al llarg de la seva història. I és que, si per alguna cosa es va caracteritzar aquest diari va ser per potenciar la literatura i el periodisme a Catalunya. El famós Glossari d’Eugeni d’Ors i els versos de Carner sota el títol de Rimes de l’hora mostren la gran riquesa cultural del diari. No es tractava doncs d’un fet casual tenint en compte els seus orígens La Veu de Catalunya es remunten a un setmanari de recull literaris.
Si analitzem l’estructura interna de la publicació – prenent com a punt de partida un exemplar de 1919, any en el que succeeixen els fets de la Canandenca – podem observar com La Veu de Catalunya consta d’un conjunt ampli de seccions dedicades a aspectes culturals. Seccions com “Les Varietats”, “Els Espectacles”, pàgines dedicades al cinema i a la moda de l’època i l’aparició de petits contes per infants en són alguns exemples. Així mateix, a la publicació també hi trobem columnes que comenten les diferents representacions teatrals i d’òpera que es realitzaven al Liceu i al Teatre Apolo, com també pàgines senceres encapçalades amb el títol “La Cultura Catalana” amb tot tipus de notícies culturals. Fins i tot entre el 1929 i el 1930, l’escriptora Llucieta Canyà va fer-se càrrec de la secció diària "Món femení", indispensable per conèixer el moviment feminista conservador d'abans de la Guerra Civil.
En conclusió, podem afirmar que La Veu de Catalunya fou un dels principals exponents defensors de la cultura catalana durant la primera meitat del segle XX, fet que contribuí a generar en la societat un sentiment ferm de pertinença nacional.
La Lucha
A simple vista La Lucha, al tractar-se d’una publicació editada en castellà no sembla un exemple representatiu de diari que defensava la cultura catalana. Tanmateix, la procedència tarragonina del seu director i el fet de que habitualment es redactaven articles i notes informatives en català desvirtuen la hipòtesi anterior. I és que un dels aspectes més importants que defensava La Lucha i que podria haver esdevingut cabdal pel manteniment de la cultura catalana era la creació d’un Estat federal. D’alguna manera el que postulaven els redactors del diari era el naixement d’una “nova Espanya” en la que les diferents nacionalitats que la integraven (entre elles Catalunya) poguessin gaudir d’uns trets culturals i polítics propis i identitaris.
Per altra banda, nombrosos polítics i intel·lectuals catalans van col·laborar amb el diari. És el cas de Lluís Companys, Joan Comorera i Francesc Aguirre. En aquest sentit també eren importants els articles de Miguel de Unamuno, Pablo Iglesias i altres escriptors socialistes i obreristes del moment.
Cal destacar que La Lucha va exercir un paper destacat en la formació de professionals de la comunicació de Catalunya, donat que l’equip de redacció i gerència estava format quasi íntegrament per periodistes i professionals dels països catalans (Catalunya i València).
Pel que fa a l’àmbit educatiu, el diari de Marcel·lí Domingo fou un dels principals impulsors de la creació d’escoles i de la implantació de la instrucció primària, en un intent per lluitar contra l’analfabetisme imperant a l’Espanya monàrquica de l’època.
En darrer terme, cal fer èmfasis en el fet de que La Lucha va ser una publicació que va difondre la idea d’europeitzar Espanya, amb l’objectiu d’adequar la riquesa cultural i política estatal amb les grans potències europees del moment.
0 comentarios:
Publicar un comentario