Relació dels diaris amb el context polític

La Veu de Catalunya

Des del punt de vista polític, La Veu de Catalunya va esdevenir a principis del segle XX el mitjà de comunicació portaveu de la ideologia de la Lliga Regionalista. En conseqüència, els eixos vertebradors de la línia editorial de La Veu fóren la impulsió del catalanisme polític i l’enaltiment d’un pensament regionalista i conservador. És evident, doncs, que el diari era propi d’esferes socials burgeses favorables a aconseguir l’autonomia de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Per aquest motiu, La Veu de Catalunya es decantava per oferir una versió oficialista propera a la patronal del sindicalisme i de les qüestions obreres, fet que provocà que l’obrerisme català no es veiés identificat amb el mitjà.

Tenint en compte que Enric Prat de la Riba – un dels principals inspiradors del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX – era el director del diari, La Veu de Catalunya va donar suport absolut al projecte polític proposat per la Mancomunitat (1914). I és que des del noticiari barceloní s’entenia l’òrgan de govern de la Mancomunitat de Catalunya com quelcom més que una entitat administrativa: significava l’establiment d’una estructura política que, mitjançant una profunda tasca de conscienciació catalanista, assentaria les bases d’una futura autonomia per Catalunya. Per altra banda, cal destacar que La Veu de Catalunya va donar suport a Prat de la Riba en la seva lluita contra el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, qui defensava la dissolució de la llengua i la cultura catalanes.

Fins l’any 1936, data de la desaparició de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya tingué en el diari La Renaixença – principal mitjà d’expressió de la formació política d’Unió Catalanista – el seu principal rival en la lluita per aconseguir l’hegemonia ideològica al territori català.

Donada la seva postura conservadora, el juliol de 1936 – ja iniciada la Guerra Civil –  la redacció de La Veu de Catalunya fou ocupada pels anarquistes de la CNT, els quals van seguir publicant diaris fins l’any 1937 sota títols com Diari de l’Autonomia i de la República o Diari Antifeixista controlat pel Comitè Obrer.

La Lucha

Durant la primera meitat del segle XX el context polític i ideològic de Catalunya es veu enriquit per noves plataformes d’expressió que comencen a donar suport a la causa obrera i a ser crítics amb el govern central espanyol. És el cas de diaris com La Lucha, publicació dirigida per Marcel·lí Domingo – un dels republicans més importants de l’època – que va encarnar el paper de portaveu del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català.  En conseqüència, podem relacionar La Lucha amb un sentiment profundament republicà i catalanista i amb la defensa d’una societat progressista.

Tanmateix, els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Amb aquesta línia editorial La Lucha va exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora va mantenir-se fidel al particularisme català. En definitiva es tracta d’una publicació que representava la ideologia més avançada dels republicans tot i representar una minoria dins d’un context polític on el republicanisme conservador prenia les decisions.

Precísament si analitzem els escrits redactats pel director del diari, Marcel·lí Domingo, ens podem adonar de fins a quin punt el diari La Lucha volia anar més enllà dels plantejaments de la Lliga Regionalista i del Partit Republicà Radical de Lerroux. I és que des dels sectors obrers catalans s’afirmava que “Domingo era la veu del carrer i la seva ploma una arma al servei dels més necessitats”. 

Resulta evident, doncs, relacionar aquesta publicació amb l’auge del sindicalisme i les revolucions obreres de la Catalunya del canvi de segle. Fins i tot el diari va haver de fer front a nombroses causes judicials degut a la seva activa participació dins d’aquest context revolucionari (l’aportació de La Lucha va ser important per crear el clima de protestes que van desencadenar en la vaga general de 1917 a Espanya). De fet, en la secció del diari titulada «El Marroc, sangria i robatori», van tenir el seu orígen la majoria de causes,
de nou, per delicte d'impremta, però també per injúries a SM el rei, al president del Consell de Ministres, als ministres de la Corona i l'Exèrcit, o per excitació a la revolta, delicte de desobediència o instigació a la insubordinació».

Pel que fa als fets de La Canadenca, donada la seva tendència obrerista i reivindicativa La Lucha es va seguir de forma detallada la vaga de la fàbrica barcelonina, presentant les millores laborals aconseguides com un triomf de la classe obrera.