Introducció a la vaga de la Canandeca

La vaga de la Canadenca representa un dels  moviments vaguístic més importants de la primera meitat del segle XX. I és que la ciutat de Barcelona, en un context social en el que l’auge del sindicalisme i el pistolerisme era ja una realitat, va acollir una de les accions i protestes obreres més recordades de la història de Catalunya. El detonant de la vaga es produí a les darreries del mes de gener de l’any 1919, quan l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA – filial de la Barcelona Traction Light and Power – introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, fet que representà una disminució dels sous dels jornalers. Donada aquesta situació, els treballadors van demanar suport al Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, obtenint com a resposta l’acomiadament de vuit treballadors per part de la direcció de l’empresa. 

La reacció de la resta del personal de Facturació no es va fer esperar, i el 5 de febrer tots els treballadors d’aquesta àrea de l’empresa es van declarar en vaga, solidaritzant-se amb els seus companys. L’acció repressiva de la patronal d’origen canadenc no es va fer esperar i 140 treballadors de l’empresa fóren acomiadats. En conseqüència, els membres del departament de Producció i Distribució de la Canadenca també es van declarar en vaga indefinida. El 8 de febrer de 1919 la revolta ja s’havia fet efectiva a gairebé tota la fàbrica.

Els dies passaven i ni l’ultimàtum llençat des de la direcció de l’empresa va modificar la postura dels treballadors. El 21 de febrer el Sindicat de la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per la Canadenca. Així, els treballadors de la Catalana de Gas, dels Ferrocarrils de Sarrià i de la Societat General d'Aigües abandonaren els seus llocs de treball. Barcelona quedà sense llum. La foscor i el caos regnaven a la ciutat comtal.

La pressió exercida per les empreses implicades cap als vaguistes era molt forta. Les companyies d'aigua, gas i electricitat amenaçaven públicament als seus treballadors amb l’acomiadament si es seguien negant a presenta-se a la feina. La resposta dels jornalers, però, fou sempre negativa. Ja havia passat quasi un mes des de l’inici de la vaga i les repercussions socials de les protestes obreres es feien evidents a Barcelona i a Catalunya. I és que una cosa era evident: el poder dels obrers creixia per moments i la patronal i el govern havien d’aturar a qualsevol preu les revoltes. En conseqüència, el 9 de març el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, declarà l’estat de guerra i les detencions d’obrers no es van fer esperar. Durant aquells dies, les masmorres del Castell de Montjuïc acolliren a més de tres mil presoners.

La CNT va respondre amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern l’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels obrers empresonats i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores. Fou precisament la cohesió del col·lectiu obrer el que provocà que el 17 de març de 1919, emissaris del govern arribessin a un acord amb els representats de la Canadenca i del Comitè de Vaga. Del pacte en sorgiren algunes resolucions clau per la història de l’obrerisme català. I és que l’acord garantia la llibertat dels presoners, la readmissió dels vaguistes, suprimia l’estat de guerra i establia la jornada laboral de vuit hores. Després de quaranta-quatre dies de vaga, la resolució del govern s’erigí com una vertadera victòria pels obrers, obrint nous horitzons per la lluita obrera a Catalunya.

Antecedents

Després de la Primera Guerra Mundial el món es trobava expectant enfront dels esdeveniments que s’havien de produïr com a conseqüència del conflicte bèl·lic. La derrota militar de les grans potències del moment va donar pas a una reestructuració del territori, mitjançant l’establiment de noves fronteres i la creació de nous estats. 

‘Crisi’ era la paraula que tenia més presència en una societat evocada a la misèria generada per una guerra sense precedents. La situació política, social i econòmica es trobava fortament condicionada per la voluntat dels països que conformaven el bàndol aliat.

Una nova onada d’ideologies polítiques i revolucionàries es va estendre per tot el territori europeu prenent com a referent la Revolució Russa. En conseqüència, el moviment obrer va trobar el motiu de la seva existència en les vagues, manifestacions i reivindicacions proletàries que pregonava la revolució dels països de l’est.

Pel que fa a Catalunya, tot i que durant el segle XIX les transformacions de les estructures demogràfiques, socials i, sobretot, econòmiques van ser molt lentes, en terres catalanes es va produïr un important i pròsper fenòmen d’industrialització. A les darreries del segle, a Catalunya la indústria tèxtil era el sector més important per a l’economia de la nació. Tanmateix, a la resta d’Espanya el motor econòmic principal continuava sent l’agricultura, mantenint-se el país a la cua d’una Europa  cada cop més industrialitzada. Catalunya era la fàbrica d’Espanya.

L’arribada del nou segle vingué acompanyada de canvis molt significatius pel sector industrial. Mentre la indústria tèxtil no tenia tants beneficis com al començament, van aparèixer noves especialitzacions productives que van fer front a les tradicionals. La indústria mecànica, la metal·lúrgia, la química, la petrolífera o la indústria de l’automòbil són alguns dels exemples més significatius.

Tots aquests avenços van ser possibles gràcies al creixement tecnològic experimentat a Catalunya. Va ser durant aquest període de temps quan les ciutats catalanes més importants es va implantar la xarxa d’electrificació d’enllumenats, tant a les vies públiques com als domicilis dels ciutadans.

Com ja s’ha dit anteriorment una de les noves indústries va ser la de l’automòbil. La producció i la compraventa de vehicles esdevingué molt significativa, donat que va permetre la implantació d’unes comunicacions molt més ràpides i fluïdes entre les diferents poblacions catalanes.

Evidentment, tots aquests esdeveniments van tenir unes conseqüències econòmiques importantíssimes que suposaren un gran canvi en la vida dels ciutadans. En el context social català cada cop hi trobem menys pagesos, donada la mecanització del sector agrícola i els moviments migratoris urbans. En referència a la resta de sectors econòmics, el sector secundari i terciari es troben immersos en un procés de creixement pel que fa a l’index d’ocupació. La població, per fi, començava a créixer. Aquests nous ciutadans urbans es caracteritzaven per les ganes d’assolir coneixements i d’expressar-se. El cas més clar el tenim a la premsa, ja que es va consolidar el que avui en dia coneixem com premsa moderna i de masses –el moviment de Solidaritat Catalana va ser una peça clau en aquest procés–. La burgesia i les classes socials benestants catalanes es mostraven contràries a les reformes que es pretenien impulsar des de la resta d’estaments socials. Al voltant del 1900 es van iniciar els moviments nacionalistes catalans amb la creació de la Lliga Regionalista, amb l’objectiu de reivindicar la cultura i la nació catalanes. Per tal d’ampliar el moviment es creà la Mancomunitat el 1914, una institució aparentment amb funcions administratives però amb un notable poder polític.

La formació d’aquesta institució va tenir connotacions polítiques, culturals, educatives i socials. L’òrgan guvernamental creà la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, que va permetre la línia telefònica arribés a tot el territori català. Per altra banda, fóren creades un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de dotar la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran (Normes d’ortografia Pompeu Fabra).

Un altre dels aspectes més importants del moment fou el domini de la vida rural catalana per part dels cacics. La situació era delicada i aparentment difícil de corregir per la manipulació electoral i la imposició del poder per la força. El 1917 amb la voluntat de mantenir la seva influència dins el control polític els militars van organitzar una insurrecció. Sota el nom de pretorianisme es coneix aquest lluita armada organitzada, un militarisme cap a l’interior del propi país. Aquell mateix any des de diversos punts de l’Estat espanyol, entre ells Catalunya, es va gestar una vaga general que va mantenir aturat una bona part del sector obrer.

Recreació dels fets de la Canadenca

A continuació adjuntem un seguit d’animacions que recullen els fets de la Canadenca.

Conseqüències dels fets de la Canandeca

La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. Per aquest motiu s’ha convertit en un esdeveniment històric a tenir en compte, i que va marcar un abans i un després en els moviments obrers, molt comuns aleshores. El seu caire pacífic i el seu èxit final convertiren les seves conseqüències en una nova realitat dels treballadors de les indústries de Catalunya.

En primer lloc cal destacar que la vaga de la Canadenca inicialment era una protesta local, interior a la fàbrica. L’evolució dels esdeveniments provocaren que el sindicat Confederación Nacional del Trabajo (CNT) declarés la vaga general a Catalunya. Per tant una vaga concreta es va extrapolar fins a convertir-se en un moviment de solidaritat de tots els treballadors catalans amb els obrers de la Canadenca. La organització i la valentia del moviment sindical fou abundant, sense emplear la força ni les accions violentes. Aquesta és la primera conseqüència. 

La solidaritat obrera que per primer cop, les institucions de poder i la patronal tinguessin en compte els seus inferiors. L’ús de la força no serví aquesta vegada. La repressió donà pas a l’acord, i els treballadors empresonats foren posats en llibertat. I no tan sols això, les empreses readmeteren els vaguistes sense cap tipus de represàlia i pagarien la meitat del sou corresponent als dies que havia durat la vaga. En conseqüència els treballadors no sortirien malparats de mostrar-se en desacord amb la manera de fer dels patrons i es tindrien en compte les seves condicions laborals.

Les últimes conseqüències de la vaga foren, d’una banda la reducció de la jornada laboral a 8 hores. En aquella època els obrers realitzaven la seva feina amb horaris de més de 10 hores de treball. D’altra banda amb aquests resultats el govern va aixecar l’estat de guerra, donant-se per vençut.

Els quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant del proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent. L'organització de la CNT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. Es pot dir que el lema del nostre blog “Revelar-se es vèncer” és perfectament aplicable a aquest esdeveniment històric; un clar exemple de victòria dels dèbils envers els poderosos, ben poc comú en el context d’opressió d’aquell moment.

Presentació dels diaris triats

La Veu de Catalunya

La Veu de Catalunya és, fins el moment present, el diari escrit en català de més llarga durada de la història de Catalunya. Els seus orígens es remunten a l’any 1899, data en que un conjunt de periodistes i intel·lectuals catalans – Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell – van transformar el seu setmanari literari i polític en diari.

Durant la seva existència La Veu s’erigí com el portaveu de la Lliga Regionalista, convertint-se així en un mitjà de comunicació clau en la defensa de la Mancomunitat de Catalunya la cultura catalana. En conseqüència, fóren molts els polítics, escriptors i intel·lectuals catalans que van col·laborar assíduament amb La Veu de Catalunya, redactant articles i seccions en les dues edicions del diari (matí i vespre).

Tanmateix, donada la seva ideologia conservadora i regionalista, La Veu de Catalunya va tractar els esdeveniments succeïts a la Canadenca de forma oficialista i poc clara, posicionat-se en certa manera al costat de la patronal i de la burgesia catalana emergent. Aquest – el posicionament polític de dretes – fou el motiu principal que provocà l’ocupació de la redacció de La Veu per part de la CNT l’any 1936

La Veu de Catalunya es va mantenir en vida fins el 8 de gener del 1937, quan va suspendre la seva publicació per “manca de matèries primeres”, tal i com va publicar en la portada del seu últim número, el 12.651.

La Lucha

Diari dirigit per Marcel·lí Domingo, òrgan del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, quan aquest es fundà.

Editat en castellà, publicà articles i notes informatives en català. La Lucha va ser fundat   a Barcelona l’any 1916 i tingué una vida molt accidentada, fins el 1919, que deixà de publicar-se. En foren redactors Lluís Companys, Joan Comorera i Francesc Aguirre. Inserí articles de Miguel de Unamuno, Pablo Iglesias i altres escriptors socialistes i obreristes del moment. El principal articulista fou el director, Marcel·lí Domingo, que menà dures campanyes contra la monarquia i el govern espanyols. Des d'aquesta publicació preparà l'ambient per a la vaga revolucionària de l'agost del 1917 a Espanya, per la qual fou empresonat, malgrat que era diputat de Les Corts. El diari no feia cas de la censura prèvia llavors establerta i, suspès governativament, fou editat en forma clandestina. Marcel·lí Domingo hi publicà, a més del famós Soldados, altres articles, com ¿Qué espera el rey?, Eso no es poder civil, En la pendiente i El yunque y el mazo, etc

Pel que fa als fets de La Canadenca, donada la seva tendència obrerista i reivindicativa La Lucha es va seguir de forma detallada la vaga de la fàbrica barcelonina, presentant les millores laborals aconseguides com un triomf de la classe obrera.

Relació dels diaris amb el context polític

La Veu de Catalunya

Des del punt de vista polític, La Veu de Catalunya va esdevenir a principis del segle XX el mitjà de comunicació portaveu de la ideologia de la Lliga Regionalista. En conseqüència, els eixos vertebradors de la línia editorial de La Veu fóren la impulsió del catalanisme polític i l’enaltiment d’un pensament regionalista i conservador. És evident, doncs, que el diari era propi d’esferes socials burgeses favorables a aconseguir l’autonomia de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Per aquest motiu, La Veu de Catalunya es decantava per oferir una versió oficialista propera a la patronal del sindicalisme i de les qüestions obreres, fet que provocà que l’obrerisme català no es veiés identificat amb el mitjà.

Tenint en compte que Enric Prat de la Riba – un dels principals inspiradors del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX – era el director del diari, La Veu de Catalunya va donar suport absolut al projecte polític proposat per la Mancomunitat (1914). I és que des del noticiari barceloní s’entenia l’òrgan de govern de la Mancomunitat de Catalunya com quelcom més que una entitat administrativa: significava l’establiment d’una estructura política que, mitjançant una profunda tasca de conscienciació catalanista, assentaria les bases d’una futura autonomia per Catalunya. Per altra banda, cal destacar que La Veu de Catalunya va donar suport a Prat de la Riba en la seva lluita contra el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, qui defensava la dissolució de la llengua i la cultura catalanes.

Fins l’any 1936, data de la desaparició de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya tingué en el diari La Renaixença – principal mitjà d’expressió de la formació política d’Unió Catalanista – el seu principal rival en la lluita per aconseguir l’hegemonia ideològica al territori català.

Donada la seva postura conservadora, el juliol de 1936 – ja iniciada la Guerra Civil –  la redacció de La Veu de Catalunya fou ocupada pels anarquistes de la CNT, els quals van seguir publicant diaris fins l’any 1937 sota títols com Diari de l’Autonomia i de la República o Diari Antifeixista controlat pel Comitè Obrer.

La Lucha

Durant la primera meitat del segle XX el context polític i ideològic de Catalunya es veu enriquit per noves plataformes d’expressió que comencen a donar suport a la causa obrera i a ser crítics amb el govern central espanyol. És el cas de diaris com La Lucha, publicació dirigida per Marcel·lí Domingo – un dels republicans més importants de l’època – que va encarnar el paper de portaveu del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català.  En conseqüència, podem relacionar La Lucha amb un sentiment profundament republicà i catalanista i amb la defensa d’una societat progressista.

Tanmateix, els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Amb aquesta línia editorial La Lucha va exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora va mantenir-se fidel al particularisme català. En definitiva es tracta d’una publicació que representava la ideologia més avançada dels republicans tot i representar una minoria dins d’un context polític on el republicanisme conservador prenia les decisions.

Precísament si analitzem els escrits redactats pel director del diari, Marcel·lí Domingo, ens podem adonar de fins a quin punt el diari La Lucha volia anar més enllà dels plantejaments de la Lliga Regionalista i del Partit Republicà Radical de Lerroux. I és que des dels sectors obrers catalans s’afirmava que “Domingo era la veu del carrer i la seva ploma una arma al servei dels més necessitats”. 

Resulta evident, doncs, relacionar aquesta publicació amb l’auge del sindicalisme i les revolucions obreres de la Catalunya del canvi de segle. Fins i tot el diari va haver de fer front a nombroses causes judicials degut a la seva activa participació dins d’aquest context revolucionari (l’aportació de La Lucha va ser important per crear el clima de protestes que van desencadenar en la vaga general de 1917 a Espanya). De fet, en la secció del diari titulada «El Marroc, sangria i robatori», van tenir el seu orígen la majoria de causes,
de nou, per delicte d'impremta, però també per injúries a SM el rei, al president del Consell de Ministres, als ministres de la Corona i l'Exèrcit, o per excitació a la revolta, delicte de desobediència o instigació a la insubordinació».

Pel que fa als fets de La Canadenca, donada la seva tendència obrerista i reivindicativa La Lucha es va seguir de forma detallada la vaga de la fàbrica barcelonina, presentant les millores laborals aconseguides com un triomf de la classe obrera.

Relació dels diaris amb el context econòmic

La Veu de Catalunya

Sota el context històric català i tenint en compte la seva tradició de territori industrial desde els inicis del segle XX, el context econòmic de Catalunya en relació al diari seleccionat és creixent.

Es tracta d’un diari amb una ideologia vinculada a la burgesia catalana, és a dir, es tracta d’una edició conservadora. El preu de les seves publicacions va augmentar durant l’època que ens ocupa en aquest cas. Prèviament al procés revolucionari que va suposar la vaga de la Canadenca, el diari costava 5 cèntims mentre que a l’etapa posterior als esdeveniments estudiats el seu preu es va elevar fins a 10 cèntims, en un primer terme, i 15 cèntims posteriorment. Aquest creixement de preus va ser produït per la permissivitat del govern català a tots els diaris respecte la política dels preus de les publicacions. Entenem doncs, que Catalunya es trobava en una situació econòmica benestant en el que el poder adquisitiu de la població augmenta.

La Veu de Catalunya va assolir uns beneficis econòmics més que notables i sota la direcció d’Enric Prat de la Riba s’inicia la seva edició diària en la que es pretén, sobretot, defensar el programa polític de la Lliga Regionalista. Molts dels seus redactors i col·laboradors passarien a ser amb el temps figures polítiques i periodístiques de l’època com Francesc Cambó, Josep Puig i  Cadafalch... L’èxit era evident. Per tant, es tracta d’un diari que al llarg de la seva història es va relacionar amb les el·lits econòmiques de Catalunya. Tanmateix, la seva tirada va assolir un molt bon reconeixement social i La Veu va aconseguir nombroses subscripcions.

Catalunya es trobava en una època de canvis econòmics que ja es van iniciar al segle passat (XIX), però que no es van manifestar fins als inics del segle XX. La pèrdua de les colònies, el consegüent proteccionisme econòmic i la consolidació de les indústries al territori català van marcar la situació monetària de Catalunya i, per tant, la dels diaris nacionals seleccionats. 

La Lucha

D’altra banda, fem menció i especial referència al diari obrer La Lucha , un diari català amb un sentiment profundament republicà i catalanista que pregonava la defensa d’una societat progressista. El diari dirigit per Marcel·lí Domingo disposava, contràriament a La Veu de Catalunya, d’uns mitjans més precaris degut a la seva menor tirada relacionada amb els seus pensaments polítics menys reconeguts. L’economia afectava en major grau el diari obrer, doncs les seves publicacions no disposaven del ressò mediàtic del seu antònim i l’augment de preus els afavoria menys que no pas als demès.

Tot i els sotracs econòmics que més o menys afectaven a tots els mitjans en premsa, tingué la col·laboració de figures importants dins diferents àmbits, com Lluís Companys, Miguel de Unamuno i diversos escriptors socialistes i obreristes del moment.

Fundat l’any 1916 va patir les conseqüències econòmiques i polítiques de l’època al no poder publicar-se fins l’any 1919. Per tant, si hem de situar el diari La Lucha dins del context econòmic català el podem ubicar dins de les classes socials més baixes d’ideologia republicana.