Introducció a la vaga de la Canandeca

La vaga de la Canadenca representa un dels  moviments vaguístic més importants de la primera meitat del segle XX. I és que la ciutat de Barcelona, en un context social en el que l’auge del sindicalisme i el pistolerisme era ja una realitat, va acollir una de les accions i protestes obreres més recordades de la història de Catalunya. El detonant de la vaga es produí a les darreries del mes de gener de l’any 1919, quan l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA – filial de la Barcelona Traction Light and Power – introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, fet que representà una disminució dels sous dels jornalers. Donada aquesta situació, els treballadors van demanar suport al Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, obtenint com a resposta l’acomiadament de vuit treballadors per part de la direcció de l’empresa. 

La reacció de la resta del personal de Facturació no es va fer esperar, i el 5 de febrer tots els treballadors d’aquesta àrea de l’empresa es van declarar en vaga, solidaritzant-se amb els seus companys. L’acció repressiva de la patronal d’origen canadenc no es va fer esperar i 140 treballadors de l’empresa fóren acomiadats. En conseqüència, els membres del departament de Producció i Distribució de la Canadenca també es van declarar en vaga indefinida. El 8 de febrer de 1919 la revolta ja s’havia fet efectiva a gairebé tota la fàbrica.

Els dies passaven i ni l’ultimàtum llençat des de la direcció de l’empresa va modificar la postura dels treballadors. El 21 de febrer el Sindicat de la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per la Canadenca. Així, els treballadors de la Catalana de Gas, dels Ferrocarrils de Sarrià i de la Societat General d'Aigües abandonaren els seus llocs de treball. Barcelona quedà sense llum. La foscor i el caos regnaven a la ciutat comtal.

La pressió exercida per les empreses implicades cap als vaguistes era molt forta. Les companyies d'aigua, gas i electricitat amenaçaven públicament als seus treballadors amb l’acomiadament si es seguien negant a presenta-se a la feina. La resposta dels jornalers, però, fou sempre negativa. Ja havia passat quasi un mes des de l’inici de la vaga i les repercussions socials de les protestes obreres es feien evidents a Barcelona i a Catalunya. I és que una cosa era evident: el poder dels obrers creixia per moments i la patronal i el govern havien d’aturar a qualsevol preu les revoltes. En conseqüència, el 9 de març el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, declarà l’estat de guerra i les detencions d’obrers no es van fer esperar. Durant aquells dies, les masmorres del Castell de Montjuïc acolliren a més de tres mil presoners.

La CNT va respondre amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern l’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels obrers empresonats i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores. Fou precisament la cohesió del col·lectiu obrer el que provocà que el 17 de març de 1919, emissaris del govern arribessin a un acord amb els representats de la Canadenca i del Comitè de Vaga. Del pacte en sorgiren algunes resolucions clau per la història de l’obrerisme català. I és que l’acord garantia la llibertat dels presoners, la readmissió dels vaguistes, suprimia l’estat de guerra i establia la jornada laboral de vuit hores. Després de quaranta-quatre dies de vaga, la resolució del govern s’erigí com una vertadera victòria pels obrers, obrint nous horitzons per la lluita obrera a Catalunya.